“Zoo de paraules”, de Ramon Besora

L’editorial Edebé acaba de publicar un excel·lent petit bestiari de Ramon Besora, il·lustrat amb gràcia i ostentació per Sonja Wimmer, que recull vint-i-dos poemes dedicats a un bon grapat de bestioles, que Besora descriu amb delicadesa i bon humor, aspectes que sens dubte divertiran els petits lectors que s’hi apropin.

Les il·lustracions de Sonja Wimmer són també brillants i lluminoses, divertides i irònicament exagerades per augmentar la gràcia i l’esplendor de cada bestiola i la riquesa dels textos, prou rics ja venint d’on venen, per tal de fruir-ne al màxim. Són  textos amarats de poesia, de sensibilitat i  d’una fina ironia molt típica de l’autor en els seus últims i estimulants contes.

Un “Zoo de paraules” per als lectors joves

Amb poc temps hem vist publicar-se diversos Bestiaris. Alguns amb el nom de Bestiolaris com el d’en Miquel Desclot, un dels primers que hi dedicà la seva atenció. També tenen els seus Josep Vallverdú o Enric Larreula, com també Salvador Comellas, Ricard Bonmatí, Lola Casas, Núria Albertí o la veterana Joana Raspall. Són reculls que agraden als lectors més joves sobretot pel fet que els protagonistes siguin animals. En aquest cas, l’èxit és pràcticament segur oimés si l’entorn familiar i escolar n’estimula no sols la lectura sinó també la possibilitat de recitar-los i treballar-ne l’expressió.

En el cas del llibre que presento avui vull destacar la capacitat de l’escriptor Ramon Besora per expressar amb sensibilitat i lirisme alguns aspectes de les bestioles que retrata. Des de la merla que “...amb la seva flauta dolça, / m’obsequia amb un bell cant...”, passant pel rossinyol “so de violí / de tenora i flauta, / músic de jardí...”, o l’escorpí ““mal veí, / a qui toques / fas dormir”.

Val la pena observar el llenguatge ja que permet no sols fruir de les descripcions i metàfores del text sinó assaborir-ne la riquesa dels sons (zumzeig, raucar...), la presència dels colors i la varietat de les accions (cantar, xisclar, piular, volar, guimbar...) d’aquest zoo, un zoo de paraules, com diu el títol, ric en expressions, en sensacions i en emocions. Una deliciosa i delicada simfonia de llum i color!

Josep Maria Aloy

Quan llegir vol dir també jugar amb les paraules…

L’any 2014 vam commemorar el centenari de Maria Novell (1914-1969), escriptora i mestra exemplar, nascuda a Figueres. La revista "Cavall Fort", en el seu número doble d'abril, li va retre un homenatge emotiu i aprofitava l’efemèride per agrair-li les atractives col·laboracions a la revista. També en aquestmateix bloc ens vam fer ressò de la seva personalitat i de la seva obra, una obra destinada sempre a complaure els interessos lectors dels nois i de les noies d’aquest nostre afortunat país.

 A part de la seva excel·lent novel·la, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966), entre 1965 i 1969 va publicar a "Cavall Fort" una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s'han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual, Maria Novell va oferir unes narracions històriques l'originalitat de les quals consistia a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble... Poc després de la seva mort, Edicions de La Galera, en una tasca molt lloable de dignificar la literatura per a nois i noies en català, va recollir tots aquests relats en un volum preciós titulat Viatge per la Història de Catalunya, amb les mateixes il·lustracions que Fina Rifà havia fet per a la revista.

D'aquest recull de contes, no em puc estar de recomanar la lectura de Paraula per paraula on Maria Novell explica com en Bertran del Vernet envia un xicotet criat seu a casa de n'Huguet Trencacolls perquè li llegeixi un sirventès a través del qual li diu el nom del porc.

Aquest és el sirventès:

Rates de femer, de bigotis molls,

llimacs bavosos, llangardaix salat.

A la taula de N’Huguet Trencacolls

no hi trobareu altra menja millor.

En abundància us omplirà el plat.

N’Hug, refum!, és un porc, no és un senyor.

Però aquells versos no van fer l’efecte que Bertran havia previst i li va costar refer-se d’aquella batzegada. El seu orgull era de fer versos que encenguessin les sangs de la gent i els llancessin a les batalles i a la guerra. Aquell fracàs el rosegà temps i temps. Potser, després de tot, no s’hauria sentit tan ferit si hagués sabut com el petit joglar havia puntuat el seu sirventès. Ho feu així:

Rates de femer, de bigotis molls,

llimacs bavosos, llangardaix salat

a la taula de N’Huguet Trencacolls

no hi trobareu. Altra menja millor

en abundància us omplirà el plat.

N’Hug, refum!, és un porc? No, és un senyor.

I ara no acuseu el joglar de mentider. Havia repetit els versos d’en Bertran paraula per paraula. No havia pas assegurat d’haver-los repetit punt per punt i coma per coma. És o no és?

I així acaba el conte de Maria Novell, enginyós i divertit, un model de com la llengua és sempre un bon recurs per assaborir una bona lectura. Un model que cal seguir reivindicant  per dignificar la llengua i per fer-la més viva entre els lectors joves. És per això que avui hem volgut tornar a homenatjar l’escriptora Maria Novell.

Josep Maria Aloy

“El món fosc. Talps”, una trepidant novel·la de Jordi de Manuel

Jollibre/Grup Promotor acaba de publicar un relat tan insòlit com apassionant, obra de l’escriptor i biòleg Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), posseïdor d’una àmplia trajectòria literària que cobreix diversos temes i diversos públics i que en el cas d’aquest “El món fosc. Talps” va de ciència ficció, gènere al qual l’autor està excel·lint de forma clara fins i tot pensant també en el públic juvenil. Es tracta d’una novel·la que el crític i escriptor Jordi Cervera ha qualificat de

“distòpia intensa, dinàmica i oberta que fa de molt bon llegir.”

L’autor, certament, té l’habilitat de saber situar el lector davant d’un escenari insòlit i descriure la vida d’una sèrie d’humans que des de fa anys viuen sota terra, en el món més fosc on la principal companyia que tenen són els talps que constitueixen alhora el seu principal aliment. Els protagonistes, un grup de nois i noies, adolescents, tenen la necessitat d’esbrinar quin és aquest seu món tan complex, dominat per actituds totalitàries i religioses, per la por i la inseguretat i on les mares desapareixen un cop han parit, abandonant els fills en la insòlita foscor d’aquest món inquietant.

Un grup d’amics inquiets capaç de rebel·lar-se per poder sobreviure

Explicada amb una trama molt ben elaborada, l’autor descriu amb detalls molt precisos tot el procés que portarà als joves protagonistes a descobrir quina mena de món és aquest que els ha tocat viure i de quina manera poden desfer-se’n i canviar-lo. Amb l’ajuda d’un robot –estem en una novel·la de ciència ficció- el grup d’amics resoldrà els seus dubtes i recuperarà la tranquil·litat i la normalitat aconseguint restablir una renovada llum a la fins ara obligada i angoixant foscor. L’aventura, però, serà llarga, complicada i difícil que posarà en evidència d’una banda la intel·ligent habilitat narrativa de l’autor i de l’altra l’interès pels coneixements científics sobre el món de la robòtica. Aquesta és la clau –diu Jordi Cervera- que les seves històries no siguin només entreteniment trepidant i que tinguin aquell pòsit de saviesa capaç de transformar una novel·la en alguna cosa més.

Certament, Jordi de Manuel aconsegueix un relat trepidant, digne de ser llegit pel seu interès, per la complicitat que estableix amb el lector, pel llenguatge veraç, pel ritme sense treva que domina tota la narració, de la qual no vull explicar-ne més coses per no privar al lector del plaer d’anar descobrint per si mateix cada una de les escenes, cada moviment dels diversos personatges, cada un dels insòlits capítols i cada nova troballa fins a un esperat i desitjat desenllaç, obert i satisfactori, que donarà sentit a tot el trajecte novel·lístic.

Amb aquest món fosc, l’autor ha sabut crear un món paral·lel al món clar de la superfície, un univers autèntic i emocionant i dotar-lo de tots els elements necessaris perquè res no xerriqui a l’hora de visitar-lo. Vull destacar, en aquest sentit, l’excel·lent descripció dels llocs on viuen i per on circulen els personatges de la novel·la, uns escenaris molt visuals on alternen passadissos foscos, túnels mal il·luminats, tuneladores abandonades, xiuladissa de fumeroles, canons de ventilació, llacs bioluminescents... O bé la descripció dels personatges, vestits alguns d’ells amb una túnica de porpra, amb una pala daurada impresa al pit... personatges que mengen estofat de cuixes de talp a les fines herbes, fermentat de baies hidroponeses, amanides hidropòniques i lloms de talps... Són detalls que completen el retrat d’un món i d’uns personatges que són seguits amb fruïció fins al final de l’obra i deixen el lector amb la satisfacció d’haver viscut una experiència si més no inhabitual i perfectament insòlita.

Josep Maria Aloy

“Nelson Mandela, el camí cap a la llibertat”

Després de pujar un turó,

descobreixes que hi ha molts

més turons al darrere.

(Nelson Mandela)

Fa cent anys que va néixer Nelson Mandela i l’editorial Kalandraka acaba de publicar una interessant biografia novel·lada escrita per Antonio Lozano (Tànger, 1956) que glossa la personalitat d’aquest polític i lluitador, Premi Nobel de la Pau, i un dels referents més notables de la humanitat, un referent que avui, sobretot els joves, haurien no sols de conèixer sinó també de reconèixer i admirar pel seu valor i coratge en la lluita per un món millor.

Aquesta biografia acosta íntimament el lector no només al Mandela diguem-ne polític i activista sinó també al Mandela pare i amic dels seus amics. Al Mandela més humà, més solidari i compromès. Al Mandela que va entrar a la presó amb 44 anys, el 1962, i en va sortir lliure el 1990, amb 71 anys. Al Mandela que al 1994 es convertia en President de Sud-àfrica i que un any abans havia rebut, junt amb Frederik de Klerk, el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita a favor de la fi de l’apartheid.

Les biografies potser no estan de moda com a lectures per als joves lectors, però quan una biografia ens ensenya què és el compromís i la lluita per conceptes com el de la pau i la llibertat, hem de permetre que interpel·li i qüestioni les nostres actituds i els nostres comportaments i ser capaços de créixer com a ciutadans i, òbviament, com a persones lliures i demòcrates, siguem joves o no tant.

Deixeu que la llibertat regni. El sol no ha il·luminat

mai cap gesta humana més valuosa.

(Nelson Mandela)

(Nelson Mandela) 

El llibre “Nelson Mandela. El camí cap a la llibertat”, és una biografia novel·lada:  tot el que s’hi explica sobre Nelson Mandela respon estrictament el que van ser la seva vida i la seva obra política. Però també té part de novel·la, i per tant hi apareixen personatges de ficció que no van existir realment però que són fonamentals perquè a través seu ens arribi la història de Mandela. Aquests personatges de ficció estan encapçalats pel jove Walter, que se’ns descriu com el besnet de Mandela i que des de ben petit va mostrar la seva inquietud i interès per conèixer el seu besavi. Li ajuda el director del museu que la ciutat de Qunu va construir a la memòria de Mandela i una àvia del noi, entranyable i afectuosa, personatges que donen brillantor i contundència emotiva a la història.

Malgrat que la biografia giri a l’entorn de la personalitat del líder Mandela i en descrigui la seva vida i sobretot la seva obra, he de destacar que el pes narratiu de la història la sostenen els tres protagonistes de ficció i d’una manera molt especial el jove Walter, besnét, com he dit, de Mandela. L’autor de l’obra ha tingut l’encert de crear uns personatges excel·lents i molt atractius que arrosseguen el lector i satisfan els seus desitjos de penetrar en la vida del polític i activista sud-africà. Walter, jove universitari, s’ha proposat seguir i rememorar les efemèrides del besavi fascinat per la seva trajectòria i disposat entusiàsticament a conèixer-la i a valorar-la. Es pot dir que coneixent la vida de Mandela ell creix i madura també i emmirallant-se en ell, reconeix el seu mestratge. Aprèn d’ell i hi crea vincles d’enorme fidelitat. El lector, per la seva banda, té l’oportunitat d’engegar un procés d’identificació amb ell que li permet una nova mirada al món i una reflexió crítica sobre el seu funcionament. Per això no és agosarat recomanar aquesta biografia novel·lada als lectors joves.

Sempre sembla impossible fins que es fa.

(Nelson Mandela)

Als 85 anys, Nelson Mandela va anunciar que es retirava de la vida pública. La seva salut empitjorava i volia passar més temps amb la seva família. Mandela va morir el 5 de desembre de 2013 envoltat dels seus. Tenia 95 anys. Des d’aleshores no s’han aturat els reconeixements i homenatges a aquesta personalitat atractiva i compromesa, un home que ho va donar tot per ajudar a construir un món millor i que va ser fidel a un projecte que tenia per objectiu la llibertat definitiva. És per això que li agradava dir: “Deixeu que la llibertat regni. El sol no ha il·luminat mai cap gesta humana més valuosa”.

Si vols fer les paus amb el teu enemic,

has de treballar amb ell. Aleshores es

convertirà en el teu company.

(Nelson Mandela)

Josep Maria Aloy

A partir d’avui, aquest bloc atura la seva feina fins al setembre per tal de gaudir d’un breu descans. Bon estiu a tothom!

"El malefici de la reina d'Hongria" de M. Aurèlia Capmany

Aquest 2018 celebrem el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany i s'aprofita aquesta efemèride per homenatjar l'escriptora amb tota mena d'actes i celebracions. L'editorial Barcanova s'ha apuntat a la festa reeditant "El malefici de la reina d'Hongria" una excel·lent novel·la juvenil que Capmany va publicar l'any 1982. La mateixa editorial ha reeditat també per al públic adult, "Feliçment sóc una dona". Ara s'haurien d'animar les editorials que continuen tenint els drets d'altres obres de Capmany i mostrar-li un reconeixement amb una nova edició.

"El malefici de la reina d'Hongria" és una novel·la d'aventures que se situa a les acaballes del segle XVIII quan Barcelona es refà de les seves misèries i la mar Mediterrània és l'escenari on lluiten les grans potències per la supremacia del món. Els protagonistes de la història són tres germans, els germans Oliver: Janet, Martí i Macià. Tres germans que emprenen una aventura diferent cada un d’ells i, per tant, la novel·la és la suma d’aquestes tres aventures, totes elles carregades d’intriga i d’enjòlit, en un text viu, narrat amb un bon ritme, a moments frenètic, que arrossega el lector a viure-les amb tota intensitat.

Maria Aurèlia Capmany

Només puc donar-te un consell.

Segueix-lo si vols. No hi ha res en

el món que valgui tota la teva vida.

La novel·la és rica en recursos narratius i amb un conjunt d'idees insòlites que la fan molt agradable de llegir i molt rica en situacions. Més que el que explica, que déu n'hi do, allò que la fa més atractiva és la forma com ho explica tot i el moviment dels tres protagonistes que, amb les seves conductes i dèries i a mesura que parlen i s’expressen mostren les seves peculiars maneres de ser i de pensar perquè, inevitablement, tots ells tenen una manera determinada de mirar-se el món i de viure la vida. En aquest punt és on Capmany excel·leix com a escriptora ja que la descripció que fa dels personatges és insòlita i brillant i aconsegueix que el lector se’ls miri amb una certa dosi de curiositat i de commiseració. Així és com descriu, per exemple, el pare dels tres germans: Joan Oliver i Masdeu, de 38 anys d'edat, vidu, pare de tres fills, anomenats Joanet, o també Janet, Martí i Macià, mercader, amic de tots, enemic de ningú, ric i ple, ja no jove però encara no vell, de cabell rogenc, ulls clars i barba arrissada i rodona, que es feia dir sí senyor, i que més d'una fadrina tendra li hauria dit amén si l'hagués demanada en matrimoni...

(Portada de la primera edició)

Tan petit era el món que només els llibres

eren portes obertes a l'espai i només els llibres

parlaven i feien companyia...

El desenllaç de les aventures dels tres germans és d'esperar i no cal amagar-lo: Havien partit tres patrons amb tres naus i ara tornava una nau amb tres patrons i una dona. Les primeres edicions d'aquesta novel·la duien un subtítol que deia: "les aventures dels tres patrons de nau". I és que el doble tema que centra l'interès de tota la novel·la és la navegació pel Mediterrani de les tres naus i l'admiració dels tres patrons per la bellesa de molts dels personatges femenins que van trobant pel camí. Capmany, una dona ferma i amb les idees clares, ens parla d'aquestes protagonistes femenines amb descripcions precises i molt atractives, tan atractives i precises com les descripcions que l'autora fa del món mariner, de les goletes, de les feines de la navegació. Una novel·la rica pel que fa al seu llenguatge genuí i per la frescor de les espontànies expressions.

... i es van trobar de nas al grup de bandejats

que els esperaven i en van passar els taps en un dir "Jesús",

és a dir, Jesús no ho van dir, perquè eren turcs,

i seria més correcte "en un dir Mafumet"...

Celebrem, doncs, la reedició d’aquesta novel·la ja que permet que els joves lectors puguin assaborir una de les poques obres que Maria Aurèlia Capmany va destinar-los. Poques però atractives i divertides, escrites amb una excel·lent qualitat literària, una claredat d’idees i una trama elaboradíssima tal com correspon a una escriptora que va estimar les lletres, els lectors i la literatura.

Josep Maria Aloy

“Una setmana endimoniada”, de Rubén Montañà

T'ho dic amb el cor a la mà: no hi ha res més

engrescador a la vida que poder aturar el temps.

Miris on miris, tot són possibilitats magnífiques.

És al·lucinant, no em cansaré de dir-ho.

“No t'has preguntat mai com és que un minut pot arribar a fer-se etern i un estiu sencer pot semblar que hagi passat en un instant?”. Així comença aquesta història protagonitzada pel Joan Garcia i narrada per ell mateix on explica que durant uns mesos ha viscut aventures per parar un carro, amb el seu pare i poc s'imaginava que coneixeria una criatura tan insòlita i formidable que li oferiria un pacte que no podia rebutjar de cap manera. Era clar que alguna cosa li deia que no estava bé acceptar tractes d'éssers sobrenaturals, sobretot si són endimoniadament trapelles. Però, està convençut que tu hauries fet el mateix... Segur que sí. S'hi juga una banya!

Però no ens avancem a explicar les diverses trifulgues que omplen les pàgines del llibre i comencem des del principi: “Una setmana endimoniada” és obra de l’escriptor Rubén Montañà (Badalona, 1983), de qui en aquest mateix bloc he comentat d’altres narracions seves -"El bolígraf de Higss", publicada per l'editorial Animallibres; "La botiga de mascotes extraordinàries" de Barcanova i "La nena de l'arbre" a Edicions de La Galera. La que presento avui, “Una setmana endimoniada” està publicada a l’editorial Barcanova i està il·lustrada pel dibuixant i escriptor Jordi Fenosa.

Totes aquestes obres són novel·les que mostren una gran capacitat d'inventiva i d'observació per part de l'autor així com un sentit esplèndid de l'humor i, en molts moments, d'una esbojarrada capacitat de sorprendre i captivar el lector i arrossegar-lo amb ganes fins al desenllaç de l'obra. Són obres, la major part premiades, que honoren el seu autor i insinuen ja una trajectòria literària que farà parlar els crítics i seduirà qualsevol lector de qualsevol edat.

Les persones, com a éssers mortals, valorem el temps

per damunt de totes les coses, perquè és allò que emmarca

la nostra existència.... el temps és com un grapat de sorra, que,

 com més l’estrenys, més ràpidament s’escola entre els dits, i com

 menys te’n queda, més s’afanya a esgotar-se...

El protagonista de la novel·la és un noi, en Joan Garcia, que té la sort o la desventura de trobar-se amb un personatge excepcional, mig sobrenatural, mig estrambòtic que l’autor descriu d’aquesta manera: ... a primera vista, el seu cos és més o menys com el d'una persona, però: té les potes peludes, té els colzes peluts, té principis de banyes, té una cara simpàtica, té les dents negres, va nu, té els dits llargs...fa pactes amb la gent que troba (i d'això li ve el nom de pactant, és clar...). Després de la trobada i una conversa per tal de conèixer-se una mica, el pactant li proposa, evidentment, signar un pacte. El pactant li regalarà poders i el domini del temps i el noi li oferirà amistat... i pacten. Amics? Sí, amics! Les nostres mans es van començar a il·luminar amb una claror creixent i encegadora. Va demanar-li si sabia fer espetegar els dits i el noi ho va fer... I d'aquesta manera, sense saber-ho, vaig aturar el temps per primer cop a la meva vida.

El lector, després de saber com ha començat tot no deu imaginar com acabarà, cosa que jo no li explicaré pas, però segur que intueix que durant la lectura de la novel·la, pot passar de tot i tot pot ser possible. Les il·lustracions de Jordi Fenosa, senzilles i contundents, ajuden a descriure algunes de les escenes del relat amb bon humor i jovialitat. L’autor del text té prou enginy per fer-ho passar bé amb la seva ingent inventiva i amb els seus recursos narratius que conviden sempre a seguir llegint sense fre.

 D’entre l’excel·lent dosi de recursos de tot tipus vull destacar els que fan referència al llenguatge contundent i vibrant. Són divertits, en aquest sentit els noms d’alguns dels personatges, com ara la Burilles, en Pep Ganàpia, el Vell Xaruc i el senyor Nasarrufat, com també són insòlits els malnoms amb els quals bateja els famosos pactants: ... només en la nostra modesta llengua –diu el text- se’ls coneix com a cabdellabregues, trenajuguesques, ballacaps, inflazitzànies, i una dotzena més de malnoms, tots fent referència a les seves ganes de generar deliri i confusió.

També vull destacar el bon ritme amb què descriu el conjunt d’aventures, les complicitats que l’autor estableix amb els lectors, passant tot plegat per un humor esbojarrat –endimoniat per ser fidels al títol- i les aportacions que es desprenen de la seva capacitat creativa que converteixen la novel·la en un divertiment alegre i atractiu que no deixa que el lector es separi massa del llibre i a moments no trobi el punt just on aturar-se i deixar-lo…

Josep Maria Aloy

“El meu vaixell”, una petita joia de Roberto Innocenti

“Ja de petit somiava fer-me a la mar. Vaig dir-li a la filla de la bugadera que algun dia seria capità. Ja ho veuràs...”. Així comença la història d’aquest atractiu àlbum. Es tracta d’“El meu vaixell” del cèlebre i reconegut Roberto Innocenti, autor del text i de les il·lustracions i publicat per Kalandraka.

Una gran tempesta i un naufragi marquen l’inici d’”El meu vaixell”, la història fictícia d’un lleial capità i el seu estimat navili mercant, Clementine, que durant gairebé mig segle –des de la seva construcció a principis de la dècada de 1930 fins al seu destí al llit marí- va recórrer els ports del món sencer: des del Pacífic fins als confins del continent africà, passant per les costes asiàtiques o àrtiques, tant en temps de pau com durant la II Guerra Mundial, quan va ser utilitzat per la Marina d’Estats Units en la contesa bèl·lica.

 El jove protagonista explica la història del vaixell des de la seva construcció fins que un dia va salpar amb ell cap a Sant Francisco. El noi era jove i ple d’esperances. Va visitar ports importants, alguns de molt llunyans. Estols de gavines i manades de dofins els seguien el solc. Els rebien banderes desconegudes. Al mar cada dia era una aventura... Un dia el capità li va demanar si volia agafar el timó. Després de tots aquells dies de pau es van trobar enmig d’una guerra. El seu vaixell de càrrega ara es va convertir en una nau de guerra. El seu darrer viatge va començar com qualsevol altre... però de cap manera comentaré com va acabar per no trencar la curiositat del lector jove, perquè és a ell a qui va dirigida la història, i ha de descobrir com acaba...

L’àlbum, molt ben editat, llueix un conjunt d’il·lustracions que descriuen des de qualsevol racó i des de qualsevol aspecte el vaixell protagonista de l’aventura. Són il·lustracions atractives que destaquen els detalls més precisos per tal de permetre que el lector es familiaritzi amb el món dels vaixells, dels ports i de la navegació en general. L’obra esdevé un petit regal molt atractiu i molt recomanable als joves lectors.

Josep Maria Aloy