dilluns, 18 de març del 2019

Quan la protagonista d’un relat és una simple maleta...




Un relat poètic que ens porta a reflexionar
sobre la tendència cíclica de la història,
 que tendeix a repetir-se, com si
 no n’aprenguéssim mai prou.

Una maleta no és un objecte qualsevol. A l’interior, s’hi poden desar una pila de coses, o no res. Pot ser un trasto inútil, convertit  en un autèntic tresor. La història d’aquesta maleta va començar ara fa més de cent anys, en una vall dels Pirineus i es converteix, per tant, en testimoni d’una part de la Història del segle XX.

Difícilment i rarament una maleta sola es converteix en la protagonista d’una història. L’escriptora Eva Parera (Barcelona, 1972), però, ha reeixit de forma excel·lent reservant-li tot el protagonisme d’aquesta història, sòbriament il·lustrada per Maria Hergueta i publicada per Babulinka Books, una lectura destinada a lectors a partir dels tretze anys, segons la contracoberta del llibre.

        El relat “La maleta” és un text original i singular que dibuixa una mena de viatge que el lector emprèn acompanyat d’una maleta que va passant de mà en mà a través de diversos personatges i de determinats moments més o menys històrics de la humanitat. Els personatges, òbviament, canvien però la maleta roman sempre fidel a cada un d’ells. Fidel i útil per transportar els objectes que calgui així com el vestuari i altres andròmines. Sovint pot ser un trasto inútil o bé, convertir-se en una autèntic tresor. Com ja he anunciat, la història d’aquesta maleta comença més o menys al mateix temps que el segle XX, en una vall dels Pirineus.

La maleta, doncs, va recorrent els diversos escenaris de la història com són, per exemple, la Revolució Industrial que fa que homes i dones de muntanya migrin cap a les ciutats. També recorre el paisatge rural de les colònies tèxtils on la Maria s’ha de traslladar com a mestra teixidora per fer anar un teler. A la maleta hi guardava les herbes remeieres que s’havia endut...



Més endavant, la Maria regala la maleta a el Salvador per agrair-li l’espectacle que li acaba d’oferir mostrant-li les imatges d’un cinema naixent que la captiva des del primer moment. Però en Salvador coneix l’Àngela i es queda a viure amb ella i es dedica a fer envellir el vi i a extreure’n les millors aromes. Fins que va esclatar la Gran Guerra, la primera guerra mundial...i quan s’inaugura el primer tram de metro de Barcelona...Les eleccions de 1931 donen pas a la Segona República Española, que provoca l’exili del monarca Alfons XIII. Adolf Hitler guanya les eleccions a Alemanya l’any 1933. La Guerra Civil havia començat, la més dolorosa, la que enfrontava veïns i germans.  I la maleta va va servir per fugir a l’altre cantó dels Pirineus davant la brutal repressió de l’exèrcit de Franco...

La Violeta, que és ara la portadora de la maleta, és capturada i traslladada als camps de refugiats del Rosselló. Sense aigua, sense sostre, sense dignitat. Asseguda sobre la maleta, suplicava una manta i un tros de pa. Al seu voltant hi havia una pila de dones. Homes i nens. Entre els quals, un nadó orfe que plorava a cor què vols. (1940).

Una nit, carregada amb maleta i nena, la Violeta es va escapar amb l’angoixa al coll i la por als genolls. Va poder arribar a una estació de tren. I d’allà, cap a Marsella. Europa quedava enrere, s’obria davant seu un nou horitzó. Creuar l’Atlàntic va costar més nits i tempestes de les que haurien volgut. Però finalment la van veure; la dama de la torxa sempre encesa. Nova York, terra d’oportunitats. (1942).

No explicaré com i on va acabar anant la maleta. Només diré que a través d’un desenllaç un pèl boirós i complex, la maleta va viatjar cap a països on feia més falta, juntament amb altres objectes necessaris. No se sap a quines mans va anar a parar...però el lector sap que seguirà passant de mà en mà buscant noves vides de nous personatges...

Una nota final, a manera de resum o de bufetada solemne, ens recorda que “La maleta” és un relat emotiu i poètic que ens porta a reflexionar sobre la tendència cíclica de la història, que tendeix a repetir-se, com si no n’aprenguéssim mai prou.

Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada