Bon dia, senyor Josep Maria Folch i Torres!!

“Bon dia, pare”, de Ramon Folch i Camarassa, és el llibre que el fill petit de Josep Maria Folch i Torres va publicar l’any 1968 a Les Edicions de la Rosa Vera. Segons el seu autor, es tracta d’un llibre que no ha pretès mai de ser  “la” biografia d’en Josep Maria Folch i Torres  Aquest llibre només vol ser una nova aportació a nivell familiar, a la futura biografia que esperem i el seu objectiu és evocar la figura de l’autor d’En Patufet de forma planera, accessible i a moments divertida per tal que els lectors es familiaritzin amb un dels personatges més estimats pels seus, per tot un poble, pels que vivien amb ell dia a dia, pels seus fidels lectors.

Representant de tota una època del nostre país, admirat amb fervor pels seus lectors, però alhora criticat, també, pels que no sabien o no volien avaluar amb justícia la seva obra senzilla, directa i tanmateix inimitable i única. Les seves “Pàgines Viscudes”, els seus “Pastorets”, les seves “Novel·les” i altres contes i obres de teatre recreen el petit gran món literari d’un personatge cèlebre que constitueixen un document únic, amarat de l’especial barreja de bonhomia i ironia, humor i sentiment.

        Josep Maria Folch i Torres va néixer el dia 29 de febrer de 1880 a Barcelona. El sol fet d’haver nascut un 29 de febrer, -explica el seu fill, l’autor del llibre- ja tenia un caire d’excepció, de singularitat. De dies 29 de febrer només n’hi ha un cada quatre anys. Això vol dir que en els setanta anys de la seva vida el pare només va poder celebrar el seu aniversari setze vegades! Qui sap si això no explica la pervivència en ell de la frescor d’esperit que li permetia, als cinquanta, als seixanta anys, de continuar pensant i escrivint per a la gent jove.

La vida de Folch i Torres va ser atzarosa i singular, amb etapes molt productives i d’altres de molta misèria econòmica. Els vuit fills i els pocs ingressos sobretot de la primera època, feien difícil tirar la família endavant. La seva enorme vitalitat va provocar que resolgués molts dels seus problemes, i portés a terme, decididament, molts projectes com a escriptor i autor teatral. És molt descriptiva la situació que el seu fill Ramon dibuixa en el llibre que comento avui quan parla d’un d’aquests moments més difícils de la família: els germans Folch havien de deixar-se la roba els uns als altres, sobretot els diumenges a la tarda, i, si no hi havia més remei que anar una mica tronat, sempre quedava el recurs de fer l’artista, l’inconformista, o de fer oblidar els sargits amb el bon humor que gastaven. Un dia la companyia del Gas els va tallar el subministrament per impagament... i els nois van decidir fer-se el gas ells mateixos, amb carbur, i conduir l’acetilè per la mateixa instal·lació de la Companyia...

Però allò que va centrar l’atenció de l’escriptor fou el volum de la seva producció literària. Milers de pàgines repartides especialment en novel·les, contes i obres de teatre poblen la seva trajectòria literària. Una producció variada, continuada, àmplia que era llegida per multituds de lectors que esperaven a cada moment que sortís el següent número del Patufet o de les “Pàgines Viscudes” per devorar-lo immediatament. Generacions senceres van aprendre català llegint les seves obres.  

 No és objectiu d’aquest escrit parlar exclusivament de l’obra. Simplement l’esmentarem. M’interessa més, sobretot, apropar la cara més humana de Folch i Torres i com estava pendent i alhora entusiasmat amb l’activitat d’escriptor. La seva activitat literària ja es va iniciar a primers del 1901, quan rep l’encàrrec d’escriure i presentar la primera obra de teatre i el 5 de febrer del mateix any, als vint-i-un anys, estrenà l’obra, amb el títol descaradament romàntic de “Trista Aubada”. La crítica va valorar des del primer moment la joventut de l’autor, i un franc reconeixement de les seves qualitats literàries. El seu debut d’autor no el deixà gaire satisfet. Però va continuar fins haver escrit i estrenat més de quaranta obres de teatre, mentre la producció literària i els èxits es multiplicaven i s’acceleraven. L’apartat dedicat a la novel·la s’inicià l’any 1989 amb “Lària”, “Joan Endal” o bé “Vers la llum”... Però una de les activitats que el van ocupar més anys i menys interrompudament fou la “Biblioteca Patufet” que va donar obres de gran difusió i de molt d’èxit algunes de les quals encara es llegeixen amb avidesa avui. Parlo, per exemple, de “Les aventures d’en Massagran”, “En Bolavà detectiu”, “El gegant dels aires”... i de moltes d’altres. De l’any 1924 són les novel·les de la “Biblioteca Gentil”, en total una cinquantena més. Una obra doncs abundosa, rica, imaginativa, que es feia llegir i agradava, que li va fer guanyar premis, homenatges i felicitacions.

"El gegant dels aires"

“En Patufet”, la primera revista infantil en català

Voldria centrar un moment l’atenció, però, a la que segurament ha estat la publicació on Folch i Torres ha dedicat més energies i, també, més entusiasme, un entusiasme tan per a ell com autor com pels lectors que la disfrutaven puntualment. Em refereixo a la revista infantil “En Patufet” i “Les aventures  extraordinàries d’en Massagran!

Una reedició de l'Editorial L'Albí

“En Patufet” fou fundada a Barcelona l’any1904, per Aureli Capmany. Tenia per objectiu procurar que els nens i nenes de Catalunya llegissin en català des de ben joves. Josep Maria Folch i Torres s’incorpora a la revista l’any 1909 publicant-hi una novel·la en fascicles que es titulava “Les aventures extraordinàries d’en Massagran”. Aquesta novel·la és la que obre les portes de bat a bat a l’escriptor amb un èxit de vendes tan extraordinari com extraordinàries eren les aventures del protagonista. La revista també incloïa contes i el seu mèrit residia en el fet que va arribar a totes les classes de la societat catalana, tant grans com petits, i haver contribuït extraordinàriament a la catalanització del país. Va publicar-hi 36 novel·les. Tot i que la revista va deixar de publicar-se el 1939 es va reprendre la publicació del 1968 fins al 1973.

Amb aquesta novel.la, Folch i Torres posa el fonament d’una nova manera d’escriure històries per a joves amb uns ingredients que pràcticament ja no abandonarà: la creació de personatges molt vitals, excèntrics i ben singulars capaços d’entusiasmar el lector; l’ús i la recreació d’un llenguatge amè, accessible, divertit i enginyós i l’humor present al llarg de tota la novel.la, un humor sovint ingenu i descontrolat però que el lector agraeix perquè esdevé l’esquer que incita a llegir.

El dia 11 de desembre de 1950, al matí, la Maria Rosa, una de les filles, telefonava a l’autor d’aquesta crònica, alarmada: el pare no es despertava. I la vigília, a l’hora de sopar, no s’havia trobat bé. El doctor Alsina i Bofill diagnosticà una trombosi. No hi havia remei... El pare passà quatre dies sencers vivint però sense recobrar el coneixement... El divendres, a les nou del matí, tots érem al seu voltant... En el punt que el pare moria, se m’escapà un gemec, un sanglot, que jo mateix no esperava... Potser aquell gemec volia dir-ho tot: l’enyorament d’aquell pare jove i triomfant que jo no havia conegut, el remordiment per l’escassa companyia que havia sabut fer-li, l’angúnia davant el buit paorós que deixava al país l’absència d’aquell home estimat, justament quan el país més en necessitava, d’homes de la seva estatura.

Josep Maria Folch i Torres

Avui fa 139 anys que va néixer Josep Maria Folch i Torres.

Recordem-lo!!

Josep Maria Aloy