“Les aventures d’en Nao, el nen llenguado”, de Raül Romeva

-A voltes, es camí és més important

que es destí. No ho oblidis això, Nao.

Potser algun dia te faça servei.

Amb expressives il·lustracions d’Albert Asensio, Edicions de La Galera, va publicar un bonic i magnífic relat per a lectors joves i no tant joves, del polític català Raül Romeva. Es tracta d’un conte fantàstic que vessa imaginació i que ha sorprès els lectors venint d’un autor que, malgrat no haver-se dedicat a la literatura per a nois i noies, acaba de demostrar la seva habilitat per moure’s amb una gran naturalitat i mestratge a l’hora d’escriure per a aquest públic.

Tot plegat tenia una explicació ben lògica:

resulta que quan els Perseids cauen al mar

en nits de lluna nova, la seva pols còsmica

esdevé màgica, Si un ésser humà se n’impregna

es converteix en peix i creua la porta que

connecta el món dels humans amb el món submarí.

Raül Romeva fa un ús excel·lent de tota una sèrie d’ingredients per tal que la història que explica sigui ben rodona i arribi al lector de forma amable i plaent. Tant la tria dels personatges: la nena Bruna i el seu avi, com la selecció d’escenaris, com el ritme, la versemblança i la intriga que provoca l’acció d’aquesta aventura arrosseguen de tal manera el lector que impedeixen que aquest trobi el moment adequat per  abandonar la història.

Tot plegat era un espectacle fascinant.

La vida bullia en aquella mena de paradís.

Allò era un tros de  l’Edén.

“Les aventures d’en Nao, el nen llenguado”, un món de fantasia

        Poques coses aconsegueixen que la Bruna s’oblidi, ni que sigui per uns instants, dels llibres. El mar n’és una. Una altra són les històries de l’avi. La Bruna té onze anys, una d’aquelles edats de mal definir. Ja fa temps que no és cap nena, però no té cap pressa, ni gaires ganes tampoc, d’entrar en el món adult.

Un dia l’avi la convida a anar amb el llagut al Pont d’en Gil... La Bruna accepta la proposta amb gran il·lusió. Un cop s’ha fet fosc mostra els seus coneixements dels estels i admira unes llàgrimes de Sant Llorenç que sap que són una pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmica d’un cometa... Ho ha après de l’avi. Però l’avi vol explicar-li avui una cosa: en nits de lluna nova, com la d’avui, si aquesta pols toca el mar, esdevé màgica. Però aquesta història només es pot explicar en una nit tan especial i única com la d’avui. I només qui és especial i únic la pot retenir. Si no n’ets, estàs condemnada a oblidar-la de seguida...  Un cop arribats al destí, l’avi apaga el motor i deixa anar l’àncora. El cel estrellat s’emmiralla en el mar ondulant.... Avi i neta s’estiren i es queden en silenci observant el cel. L’avi es disposa a explicar-li la història. És tan increïble com certa. Tan certa com que el mar és un món màgic, on fins i tot els animals parlen, i el temps un univers inescrutable que s’atura quan convé..

Amb tots aquests ingredients comença la història que mantindrà la 

Bruna amb un grau d’atenció i de tensió extraordinàries que li permetran observar i assaborir els diversos escenaris del conte, la diversitat de personatges que hi circulen, els diversos llenguatges que utilitzen, les conductes ben variades d’alguns d’aquests animals, així com les reaccions de complicitat de la nena davant la recitació que l’avi fa dels esdeveniments carregats de fantasia i d’una enorme sensibilitat. Em nego a explicar-ne res més per no trencar l’enjòlit que produeix la història ni avançar aspectes que ha de descobrir el mateix lector.

La història com a metàfora perfecta per a un lector jove

Raül Romeva ha explicat que va escollir un llenguado com a protagonista perquè volia que fos un tipus de peix fàcil de reconèixer per a tots els nens i nenes i perquè aquest animal, com les persones, pateix una sèrie de transformacions al llarg de la seva vida. És una metàfora perfecta per a un nen. A més, que en Nao visqui la seva humanitat com un peix li permetia explicar la realitat des d’una carcassa diferent, perquè quan coneixes la realitat, aprens a estimar-la, i és estimant-la quan vetlles per protegir-la. Els diversos missatges que es deriven de la lectura del conte són una mostra intel·ligent de com des de ben jove pots arribar a manifestar una complicitat immensa amb la vida, un domini de les emocions i una capacitat de créixer amb una bona dosi de sensibilitat. L’autor mostra una gran habilitat per transmetre entusiasme i il·lusió per les coses més petites a les que sovint no donem la suficient importància.

La història de Nao és un veritable viatge iniciàtic que pretén demostrar al lector com es poden superar determinats perills i com es poden salvar diversos obstacles propis de la vida dels humans, començant pel respecte a tots els animals. Un viatge que ajuda els lectors a comprendre’s millor a ells mateixos, a comprendre les persones que l’envolten i a prendre aquelles decisions que l’ajudaran a créixer.

Tots els personatges de la història –persones

i animals- m’havien donat afecte, però res

no és comparable a la sintonia d’un germà,

 a l’abraçada d’una mare, a la complicitat

 d’un amic. Recordar les ganes que tenia

de sortir d’allà i abraçar-los a tots em

 va carregar d’energia per prosseguir

 el meu viatge.

Josep Maria Aloy

“El que penso (sobre tot)”, un original relat de Jordi Sierra i Fabra

Jordi Sierra i Fabra és un dels escriptors més prolífics –potser el que més- que tenim a casa nostra. La seva abundant i consolidada obra narrativa per a joves i per a adults va més enllà d’una dedicació completa a la literatura i el situa en una posició insòlita i acompanyada d’un fort compromís.

La seva enorme activitat i l’habilitat en confegir novel·les sobre qualsevol tema pot ser que no li hagin fet prou justícia ja que han constituït sovint un obstacle per poder seguir de prop tanta lletra. Potser és una excusa de mal pagador però allò que és cert és que no sols és un dels escriptors més llegits pel jovent sinó també un dels més apassionats per escampar les seves obres arreu, visitant escoles i creant lectors de forma infatigable. Escriptors com ell mereixen un homenatge i un reconeixement per l’interès que sempre han mostrat a l’hora de fomentar la lectura entre els lectors joves.

Ara mateix acaba de publicar un text molt

original i innovador: “El que penso (sobre tot)”

(Reflexions immorals de Xavier Pi Trapa),

publicat per Editorial Kalandraka. Cal felicitar l’editorial per atrevir-se a publicar un llibre que trenca tants esquemes i que, pràcticament, no té precedents en el camp de la literatura per a joves.

Com les peces d’un trencaclosques

“El que penso” és un recull de dotzenes i dotzenes de pensaments, descripcions, opinions, alguns renecs, expressions agradables, crits.. Són dotzenes i dotzenes de petitíssims textos, com tuits o petits missatges o advertències... que aporten petites informacions sobre el protagonista, un tal Xavier Pi Trapa i sobre la seva manera de ser i de pensar. Tots els petits textos plegats volen definir la personalitat del Xavier, un personatge de ficció però que podria ser qualsevol de nosaltres ja que allò que el defineix no és massa diferent d’allò que ens defineix a tots com a persones.

“El que penso”, publicat per l’editorial Kalandraka, està format per vuitanta-tres apartats, amb formats desiguals i sense un ordre clar que aborden tota classe de sentiments i accions, algunes ben definitòries com: “Tinc disset anys”, “No sé si començo a ser jove”, “La meva mare es diu Maria, com la mare de Déu”, “No recordo gairebé res del primer any de la meva vida”, “Quan l’avi em mira veig l’altre costat de la vida”, “Visc en una ciutat de ciment”, “El món sencer te la té jurada”... i així una munió de petits textos sobre el mateix protagonista, sobre els personatges del seu entorn, sobre el món, el comportament dels humans, la mort, la felicitat, sobre la guerra (“Cada guerra és una història”), sobre la vida (“La vida és una novel·la que acaba malament”), sobre escriure (“Sí, un full en blanc és com una noia a qui pots estimar”); sobre la felicitat (“Si no estàs bé amb tu mateix, no seràs feliç”); sobre l’enamorament (“Estar sense la Vicky és com ser al costat fosc”)... Uns quants d’aquests pensaments estan escrits també en forma de diàleg, per tal de fer-los més vius i més intensos.

Algunes idees poden generar debats i alimentar converses, d’altres són simplement per manifestar un estat d’ànim, algunes provoquen sentiments ben diversos... Com un conjunt de peces d’un trenca-closques el conjunt de totes les peces o expressions acaben oferint un bon retrat i una excel·lent descripció del protagonista i un conjunt de reflexions immorals de Xavier Trapa com molt bé diu el títol del llibre.

Josep Maria Aloy

"La Verònica vol un amic", de Pep Molist, un conte per a pares i mares

La Verònica és una nena que ho vol i ho desitja tot... I té uns pares que li atorguen tot i li satisfan tots els desitjos... i, és clar, la sotmeten a una gran frustració ja que tot no es pot tenir mai i com més coses té la Verònica més s’adona, desesperadament, que encara no ho té tot.

Aquest conte de Pep Molist, il·lustrat  per Ona Caussa i publicat per Animallibres, posa el dit a la nafra a una problemàtica massa habitual en moltes famílies: la incapacitat per dir “no” o, potser més ben dit, la manca d’habilitat a reconduir les emocions i a ajudar a desenvolupar aquelles actituds que tenen més a veure amb “ser” que no pas les que tenen a veure amb “tenir”.

Pep Molist se serveix d’un conte ben senzill i amb un llenguatge molt planer, per ensenyar una petita però important lliçó. Tot i que és una lliçó més aviat dirigida als pares, que moltes vegades ajuden a fer més gran qualsevol problemàtica dels fills sense reflexionar si la seva resposta en tot moment és la més correcta o la més educativa.

Les il·lustracions d’Ona Caussa són d’una gran senzillesa però, alhora, d’una gran expressivitat i descriuen molt bé, sobretot, les expressions i reaccions de la Verònica, insatisfeta i delerosa d’aconseguir-ho tot.

 En “La Verònica vol un amic” la resposta dels pares, que no descobriré aquí, no és pas la més adequada, certament. I si no, ja m’ho direu quan l’hàgiu llegit.

Josep Maria Aloy

“La lectura. Entre el paper i les pantalles”, de Gemma Lluch

L’editorial Eumo de Vic acaba de publicar un interessant estudi sobre la lectura, obra de la professora Gemma Lluch, que és tot un manual per saber-se moure dins el terreny dels llibres, la lectura, la formació literària, el treball de les escoles, així com el paper que hi tenen internet i les noves tecnologies. Es tracta d’un llibre oportú per calibrar i reflexionar sobre què entenem avui per lectura i de quina manera la societat afronta els canvis que en poc temps han fet escriure abundosos articles i comentaris sobre aquest tema.

        A la Introducció del llibre, l’autora planteja, sense embuts, una pregunta important: ... És una realitat que a les persones que ens dediquem al món de la lectura ens han canviat, fins i tot, la pregunta essencial: què és la lectura?... És evident que la irrupció d’internet i les xarxes socials situa la lectura en una altra dimensió, en la qual filòlegs, editors, bibliotecaris i escriptors comparteixen terreny amb dissenyadors de jocs audiovisuals, analistes de sistemes, economistes i antropòlegs i aquest nou escenari de lectura, de lectures, aquest nou joc de relacions entre mons ficcionaris evoluciona a un ritme trepidant.

Els continguts del llibre estan repartits en vuit capítols, tots ells molt ben documentats i que intenten abordar el tema –anava a dir el problema- de la lectura des de diverses perspectives o mirades. Així, el primer capítol parla de la lectura com a memòria i construcció ciutadana i ens recorda que la lectura ha de ser una eina per construir la societat de la profunditat enfront de la frivolitat, de la tradició enfront de la fugacitat, del pensament enfront del sentimentalisme i que el poder de la lectura va molt més enllà de la pell, no ens podem permetre el luxe d’oblidar que també és un motor que té la capacitat de construir-nos com a ciutadans. I quines són les lectures que tenen aquest poder? Les obres que l’acadèmia legitima com a imprescindibles –contesta Lluch- són les que constitueixen la història immaterial dels nostres pobles, les que ens han transformat en ciutadans al llarg dels segles. Les diferents cultures i les tradicions aporten molts exemples. La nostra selecció inclouria l’obra escrita per Joanot Martorell al segle XV, Tirant lo Blanc, acompanyada per El Quijote, perquè la lectura d’aquestes dues obres estan protagonitzades per dos cavallers que des d’òptiques diferents, ens ensenyen com habitar el món.

De la literatura catalana més actual, no podria faltar-hi La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, on hem après el significat de la paraula soledat i el dolor del mot absència. I el poema “Els amants” de Vicent Andrés Estellés perquè, entre els mots que recitava Ovidi Montllor, una generació va descobrir-hi una manera d’estimar. Si haguéssim de triar una obra de la cultura americana seria el relat de Gabriel García Márquez, El coronel no tiene quien le escriba, que ens fa viure la solitud i la bogeria d’un dictador i ens fa transitar els passadissos de la infelicitat. De la cultura europea, seleccionaríem el drama d’amor i dissort que és el Romeu i Julieta (1597), possiblement perquè confronta sentiments com l’amor adolescent i la rancúnia adulta.... També caldria anotar-hi L’Odissea, el viatge en el qual homes i déus resisteixen, s’hi sedueixen i batallen. I òbviament, la Bíblia perquè la lectura d’aquest llibre ens ha acompanyat al llarg de la nostra història comuna i en cada nova visita descobrim les múltiples cares d’un dels llibres més polièdrics que hom pot llegir... De quants llibres dels que recomanem es pot dir que en cada visita en descobrim les seves múltiples cares?

Per raons d’espai no puc entretenir-me en cada un dels capítols tot i que en recomano la lectura de tot el conjunt. Així el segon capítol descriu la lectura com a element de diversió i defineix els seus efectes narcòtics. Segons l’autora, ara es llegeix de tot, sense ordre ni concert, sense cap objectiu; no s’assaboreix res i es devora tot, cap cosa se situa en el lloc que li correspon, tot es llegeix fugaçment i amb la mateixa velocitat s’oblida. En capítols posteriors se’ns parla, i molt, de la lectura entre els joves i adolescents, dels blogs, del You Tube, dels formats de la lectura o l’encant de la pantalla; dels llibres nous: entre l’escrit i l’audiovisual, dels Plans de lectura, dels Premis.... I dos temes inevitables: el plaer de la lectura i la lectura del futur.

El llibre va dirigit, sobretot, als docents ja que en part són els responsables de l’educació literària dels escolars, de saber presentar i acompanyar la lectura a les aules, d’afavorir la lectura i de crear lectors. Tothom és capaç de llegir nous textos, -diu Gemma Lluch- però com llegir-los, com relacionar-los amb una tradició és un art subtil. Aquesta, justament, és una de les tasques principals del docent.

I, com sempre, hi ha una necessitat de tornar als clàssics. Què s’ha de llegir a l’escola? Tot està fet, és necessari tornar a l’essència. Hi ha un cànon literari establert des de fa segles i la selecció de lectures ja l’ha feta la història per nosaltres. Un llibre, en definitiva, que ens permet i fins i tot ens obliga a reflexionar sobre la lectura, un tema sobre el qual opinem molt però potser ens el creiem ben poc. Ens agrada recomanar lectures però som els primers de no mostrar-hi l’entusiasme que caldria per engrescar el personal De moment els estudis que s’han fet i que Gemma Lluch exposa en aquest llibre són poc optimistes. En un d’aquests estudis, la dada més curiosa de l’enquesta era aquesta: als infants i joves els proposaren que ordenessin les activitats següents a partir de les seves preferències: 1) sortir amb els amics, 2) escoltar música, 3) xatejar, jugar i navegar per internet, 4) fer esport, 5) veure pel·lícules, 6) veure la tele, 7) llegir, 8) dormir o fer la migdiada i 9) ordenar l’habitació. La resposta repetida en tots els cursos situava la lectura entre les activitats que menys els agradava, només la puntuaven per damunt la de dormir o fer la migdiada i ordenar l’habitació. Crec que és per reflexionar-hi una bona estona!

Josep Maria Aloy

”El rei groc”, un conte “groc” de Joan Turu

 “El rei groc” és un dels diversos contes de Joan Turu dels quals n’és tant l’autor del text com de les il·lustracions. El groc és el color de l’actualitat i Joan Turu aprofita el moment per afegir-se a la seva campanya, amb el suport d’alguns CDR. La majoria dels seus contes, però, no es troben a les llibreries perquè el seu autor els penja a internet sota el segell editorial “Cap de Ratolí” que ell mateix s’autogestiona, és a dir, ell els escriu, els dibuixa, els maqueta i els imprimeix i, finalment, ell mateix els distribueix, també.

.Joan Turu va començar a publicar el seu primer llibre il·lustrat el 2011 i des de llavors no ha parat. En aquests moments són una quinzena els contes publicats. Es tracta de contes que desenvolupen una idea o un sentiment, normalment protagonitzats per nens i nenes, descrits amb sensibilitat i amb un aire de felicitat, que intenten arrencar un somriure al petit lector. Joan Turu es considera sobretot un comunicador i per comunicar idees s'ajuda de les eines que té al seu abast.

 “El rei groc” explica la història d’un rei que no tenia amics, no tenia il·lusions, ni a ningú a qui explicar-li un secret. Només tenia diners, diners i diners. I no els guanyava pas amb la seva suor... Un matí de primavera, una abella es va sacrificar tot deixant-li un bon record del seu fibló...El rei empès per la ràbia va ordenar eliminar totes les abelles de les contrades... després va començar a il·legalitzar tot allò que recordés, ni que fos una mica, les abelles... finalment el color groc fou totalment prohibit... Però un petit grup de gent s’hi va negar perquè sempre hi ha persones que no saben obeir res més que el seu cor... el forner no pensava deixar de fer pa, en Carles pintava de groc més que mai... El soterrani de la Maria es va convertir en el lloc de reunió de tot allò prohibit, en una mena de magatzem del color groc... El rei va arribar a tapar la llum del sol... Què farien sense sol? Enmig de la pluja d’idees, la Txell en va pensar una de les bones, una d’aquelles que només poden tenir la canalla... L’endemà al matí, la Txell va demanar audiència amb el rei i li va preguntar: -Altesa, vostè que odia tan el color groc, com és que porta una corona groga? I per què al seu palau hi ha piles i piles d’or, que també és groc? El rei va quedar tan sorprès que li va contestar que li faria preparar un cavall perquè s’endugués tot aquest groc ben lluny de la seva vista... Aquella nit, en assemblea, van decidir repartir la riquesa del rei entre tota la gent del poble, a cadascú segons les seves necessitats.... aquell poble s’havia guanyat la llibertat i des de llavors la preserva com el gran tresor que és... Només em cal afegir que la meitat dels beneficis de la venda d’aquest conte van als Comitès de Defensa de la República.

Altres contes de Joan Turu

Un cor molt gran

En Blai, ja de ben petit, ha perseguit un somni: aprendre a estimar a tothom... Però, com es pot estimar a tothom? Després de buscar i rebuscar la resposta en molts llibres, n’ha trobat un que explica que per estimar a tothom només cal una cosa: tenir un cor molt gran.. En Blai va decidir fer una llista de totes les persones que pensava que el podien ajudar. I va començar el viatge... I després de parlar amb molta gent i rebre bons consells de part de tots ells... potser sí que era veritat que tenia el cor de la mateixa mida que abans, però alguna cosa havia canviat: ara sentia que era capaç d’estimar a tothom.

Si vols tenir el cor molt gran, és essencial no jutjar

i acceptar a tothom tal com és, començant per

tu mateix. Quan jutgem el cor se’ns fa petit

i s’amaga dins d’una closca com un cargol.

La Gal·la surt de la ratlla

El que més li agradava fer a la Gal·la era pintar... darrera de cada color, creava el seu propi món, on tot era possible... Pintar era una manera d’expressar-se i la finestra per on deixava que els altres veiessin el seu món... Però quan va començar a anar a l’escola tota aquella alegria va canviar... Rebia crítiques de tothom i el menyspreu més absolut.. la Gal·la cada cop estava més convençuda que no sabia dibuixar i amb el començament del nou curs va decidir de deixar aquesta afició... i jo deixo que cada lector arribi al desenllaç per ell mateix i descobreixi com acaba la història...

Però no sé què els fem, als nens, que amb el pas

 dels anys acaben perdent l’espontaneïtat.

Quin adult coneixes que tingui l’alegria d’un nen?

 O la seva vitalitat? Ens anem encarcarant.

(Joan Turu)

Els monstres són amics de les fades. Les princeses fan la revolució. Contra les pors, somriures. Els seus dibuixos ensenyen a pensar, a reflexionar i, sobretot, a obrir el cor. Per canviar el món amb les mans Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) es passeja pels patis de Catalunya amb un grapat de pinzells i de pots de pintura. Però no ho fa sol: si les escoles són dels nens, són els nens qui les han de pintar. Dibuixant a les parets les ales que els permetin ser, créixer i viure.

Josep Maria Aloy

"Amb sabates de molsa", poemes amb sentiments de Joana Raspall

El segell editorial “Nandibú, de Pagès Editors, acaba de publicar el tercer volum de poesies de Joana Raspall que recull cent divuit poemes que evoquen sentiments i emocions. El primer volum, aparegut l’any 2014 és el “Bestiolari de Joana Raspall” i el segon, “Olor de maduixa” aparegut el 20126 està dedicat a “arbres, plantes, flors i fruits”. Els tres volums han estat il·lustrats per Anna Clariana.

Joana Raspal, és una escriptora molt estimada i ha estat molt seguida i comentada en aquest bloc i per tant remeto als lectors interessats a consultar els comentaris fets: “L’editorial El Cep i la Nansa homenatja Joana Raspall” (9.07.2012);  “Joana Raspall, la veu poètica més veterana”  (12.09.2012); “Joana Raspall, un centenari pletòric” (08.04.2013); “Avui fas cent anys, Joana Raspall” (01.07.2013); “Treballant la poesia de Joana Raspall” (07.10.2013); “Excel·lent Bestiolari de Joana Raspall” (05.09.2014); “L’obra poètica de Joana Raspall es continua editant” (01.2017) i “Solcs, un excel·lent recull d’haikus de Joana Raspall (04.06.2018).

Avui la noticia és la publicació d’aquest tercer volum que es va presentar dijous passat, dia 18 a Manresa davant de mig centenar de persones que van elogiar aquesta poesia i van entusiasmar-se amb la compra del llibre.

“Amb sabates de molsa”, un recull de 118 poemes que apel·len als sentiments i a les emocions dels lectors

De fet, la major part dels poemes de Joana Raspall apel·len als sentiments. Als sentiments i a les emocions. La seva obra és un mosaic ple de bones intencions i sempre hi trobem una clara intencionalitat d'arribar al cor del lector per encomanar-li un sentiment positiu ja sigui sobre com ajudar als altres, com solidaritzar-se amb la natura, com compartir un tresor, ja sigui un poema o un desig agradable. Des del primer poema del recull "Al lector de poemes", que ens parla de l'embruix de les paraules, fins a l'últim poema del llibre "Un dolç alè" que tracta els versos com si fossin onades vives fetes de lletres amb so de cristall, el centenar llarg de poemes del llibre volen convèncer els lectors que sempre és millor ajudar i compartir que no pas barallar-se i discutir-se i, per tant, tenir en compte els altres.

Un exemple de tot això el tenim en el poema "Cirurgia", un poema que ja va sortir en el primer volum, dedicat a les bestioles, però que s’ha incorporat de nou en aquest tercer volum perquè, a part de ser un excel·lent poema, reuneix ell sol els tres temes d'aquests tres volums: parla de bestioles (la papallona i l'aranya), parla d’una rosa i, en tercer lloc, escampa una sèrie de sentiments molt profunds com són la solidaritat, l'amistat i el fet d'ajudar i compartir. L'exemple és molt clar: una papallona ha perdut una ala i la rosa li deixa un dels seus pètals, un pètal que l'aranya, experta en fils de seda, li cosirà i podrà tornar a volar. No es poden dir més amb un sol poema!

Durant la lectura dels poemes els lectors descobreixen quins són els temes més habituals i quines són les emocions i sentiments que es desprenen d'aquests temes. Així, per exemple, el mot compartir és un dels sentiments que més abunda. En el poema "Invitació I", hi podem llegir: Fugim del soroll / i busquem la calma / on compartirem / les nostres paraules... Segons la poeta ho podem compartir tot, fins i tot les penes. Així al poema "Amistat", hi trobem aquests versos: ...T'allargo la mà estesa / per si vols venir amb mi. / Una pena amagada / també es pot compartir.

Per poder compartir cal una bona amistat. I aquesta qualitat és una de les més presents en aquest tercer recull. Una amistat que es desprèn de la generositat. Ens cal ser amics de tothom, fins i tot d'aquells que encara no coneixem, com diu el poema "Desconegut". O bé amic dels animals i de la natura i fins i tot amics d'alguns objectes que ens poden ajudar a ser una mica més feliços, com els llibres:  ... amb els llibres per amics / no et faltarà companyia. / Cada pàgina pot ser /un estel que et fa de guia... En el poema "Podries", Joana Raspall ens transmet un missatge molt profund quan parla dels països pobres que estan en guerra. El poema acaba dient: Si tu fossis nat / a la seva terra, / la tristesa d'ell / podria ser teva...

Però riure és sa –ens recorda la Joana- i vol que mirem el món amb una visió ben positiva. El poema "Els nassos", parlant dels núvols que s'han disfressat de nassos, diu això: Ells esperen només que rigueu / i després els veureu que es desfan / cel enllà, a llevant o a ponent. ... I enamorar-se és un dels sentiments més tendres que pot viure una persona. Així descriu aquest sentiment al poema "El dia que...", ... però el dia que tu deixis / de mirar-me amb ull seriós / i se t'escapi un somriure... / ai, que amics serem tots dos

Aquest tercer volum porta un magnífic pròleg de l’escriptor i crític Pere Martí i Bertran, una “Introducció” a càrrec meu i un capítol de “Complicitats amb la poesia de Joana Raspall” on hi ha referències d’alguns poemes d’altres poetes catalans que pels sentiments que desperten en els lectors podrien acompanyar els poemes de Raspall.

De totes maneres, els lectors d’aquests poemes –joves o no tants- si en fan una lectura pausada, ells mateixos trobaran un pilot més de detalls que els ajudaran a captar l'emoció i els sentiments que Joana Raspall va sentir mentre els escrivia. Només caldrà que es deixin endur per la bellesa d'unes paraules, escrites amb molt de sentiment, per una excel·lent poeta.

Josep Maria Aloy

“Un llarg viatge”, un àlbum que qüestiona el lector

Dues línies narratives dibuixen dos arguments: d’una banda un grup d’oques que, així que arriba el fred, han d’emigrar cap a zones més càlides del planeta; de l’altra, una família sense recursos ha de marxar lluny de casa seva perquè la guerra ja ha començat... És “El llarg viatge”, un excel·lent àlbum, amb text  de Daniel H. Chambers, traduït per Bel Oblid, il·lustrat per Federico Delicado i publicat per Edicions Kalandraka, a la col·lecció “Llibres per a somiar”.

Si avanço que el text és colpidor per la seva contundència i les il·lustracions són d’un rigor, d’una delicadesa i d’una emoció sense límits... com a crític ja no tinc res més a dir... Tot el que puc dir a continuació és sobrer. No sóc prou capaç d’afegir-hi res més. La resta cal que ho vagi assimilant, si pot, el lector jove, o no tant jove, i agraeixi, en tot cas, no trobar-se en una situació dolorosa similar.

Josep Maria Aloy